Accés més ràpid que el navegador!
4 les relacions: Elisabet de Nimes, Enric III del Sacre Imperi Romanogermànic, Ramon Berenguer I, Sacre Imperi Romanogermànic.
Elisabet de Nimes
Elisabet de Nimes (? - 29 de juny de 1050), comtessa consort de Barcelona (1039-1050).
Nou!!: 1039 і Elisabet de Nimes · Veure més »
Enric III del Sacre Imperi Romanogermànic
Enric III (29 d'octubre de 1017 – 5 d'octubre de 1056), anomenat el Negre o el Pietós, va ser un emperador del Sacre Imperi Romanogermànic de la Dinastia Sàlica.
Nou!!: 1039 і Enric III del Sacre Imperi Romanogermànic · Veure més »
Ramon Berenguer I
Ramon Berenguer I, dit el Vell (ca. 1023 - Barcelona, 26 de maig de 1076) fou comte de Barcelona, Girona (1035 - 1076), Osona (1054 - 1076), Carcassona i Rasès (1067 - 1076).
Nou!!: 1039 і Ramon Berenguer I · Veure més »
Sacre Imperi Romanogermànic
El Sacre Imperi romanogermànic o simplement Sacre Imperi (en alemany: Heiliges Römisches Reich; o Sacrum Romanum Imperium en llatí) va ser la unió política d'un conglomerat d'estats de l'Europa central, que es va mantenir des de l'edat mitjana fins a finals de l'edat moderna. Nascut el 962 de la França oriental, de les tres parts en les quals es va repartir el Regne franc el 843 (tractat de Verdun), el Sacre Imperi va ser l'entitat predominant d'Europa central durant gairebé un mil·lenni, fins a la seva dissolució el 1806 per Napoleó I. En el segle XVIII, comprenia la major part de les actuals Alemanya, República Txeca, Àustria, Liechtenstein, Eslovènia, Bèlgica i Luxemburg, així com grans àrees de l'actual Polònia i una porció dels Països Baixos. Anteriorment, n'havien format part la totalitat dels Països Baixos i Suïssa, així com zones de França i Itàlia. La denominació del Sacre Imperi va variar enormement al llarg dels segles. L'any 1034, es feia servir la fórmula Imperi romà per a referir-se a les terres sota domini de Conrad II i no va ser fins al 1157, durant el regnat de Frederic I Barba-roja, que es va començar a utilitzar el terme Sacre Imperi. D'altra banda, l'ús del terme emperador romà feia referència als governadors de les terres europees del nord i va començar a usar-se amb Otó II entre 973 i 983. Els emperadors anteriors, des de Carlemany (mort el 814) fins a Otó I el Gran (emperador entre 962 i 973), havien utilitzat simplement el títol d'Imperator Augustus ('emperador august'), encara que històricament se'ls coneix també com a emperadors d'Occident. El terme Sacre Imperi romà comença a ser utilitzat a partir de 1254; i el terme Sacre Imperi romanogermànic data del 1512, després de moltes variacions en els últims anys del segle XV. El Reich va ser des dels seus inicis un ens molt federal: de nou en contraposició amb França, que havia estat, majoritàriament, part de l'Imperi romà, en les parts orientals del Regne franc, les tribus germàniques eren molt més independents i renuents a cedir poder a una autoritat central. Tots els intents de convertir el càrrec de rei en hereditari van fracassar, mantenint-se el de monarca com un càrrec electiu. Després d'això, cada candidat a la corona havia de realitzar una sèrie de promeses als electors, les crides Wahlkapitulationen (capitulacions electives), garantint als diferents territoris més i més poder al llarg dels segles. A causa de les seves connotacions religioses, el Reich com a institució va quedar seriosament danyat per les disputes entre el papa i els reis d'Alemanya, en relació amb la seva coronació com a emperadors. Mai no va ser gaire clar sota quines condicions el papa havia de coronar l'emperador, i especialment com el poder universal de l'emperador depenia del poder del papa en matèries clericals. Freqüents disputes van tenir aquest punt com a centre, especialment al llarg del segle XI, amb motiu de la querella de les investidures i el concordat de Worms de 1122. El fet que el sistema feudal del Reich, en què el rei constituïa la cúspide de l'anomenada "piràmide feudal", fos causa o símptoma de la debilitat de l'imperi, no és clar. En tot cas, l'obediència militar, que —conforme a la tradició germana— estava íntimament lligada a la concessió de terres als vassalls, va ser sempre problemàtica: quan el Reich havia d'anar a la guerra, les decisions eren lentes i fràgils. Fins al, els interessos econòmics del sud i l'oest de l'imperi diferien notablement dels de la part nord, on estava assentada la lliga Hanseàtica. Aquesta estava més vinculada a Escandinàvia i al Bàltic que la resta d'Alemanya.
